15 Ago Al servei de la Vida. El repte de viure demana temps

Alguns xinesos de l’època clàssica i pre-clàssica van proposar-se prendre’s la vida com un repte. Yangsheng –literalment, cultiu de la vida– era el terme amb el qual feien referència a aquest repte, que partia d’una idea subjacent: El repte de viure demana temps. El manteniment saludable de la vida exigeix que dediquem un temps a allò que l’aviva, l’a nodreix o l’omple. Per cuidar la vida cal cultivar-la, com qui cuida un hort, i per cultivar quelcom el que cal és dedicar-li temps… i consciència.

Yangsheng és una art i una ciència:  l’art d’entregar-li a la vida el temps que requereix per al seu adequat manteniment i la ciència de conèixer (o reconèixer, potser millor) la naturalesa de la força que l’aviva.

 

Dedicar-li temps a la vida per minimitzar-ne el desgast

Això de dedicar-li temps a la vida es pot interpretar erròniament perquè, de fet, el cert és que sempre que vivim li estem dedicant temps a la vida i, per tant, podríem entendre que sempre l’estem treballant. Als antípodes d’aquesta visió de les coses, la clau del yangsheng resideix en prendre consciència de què li resulta favorable a la vida a cada instant, i què hi va en contra, i disposar-se a realitzar allò que més li fa servei.

Enlloc d’exprimir la vida per treure-li tot el suc, i gaudir-ne plenament, el yangsheng proposa que hom es dediqui a fer tot el contrari: cal no exprimir del tot la vida mai, per no esgotar-la i permetre que es regeneri el màxim possible. Si viure implica un desgast inevitable –d’això se n’adona un a mesura que avancen els anys–, el cultiu de la vida o yangsheng no és altra cosa que l’art de minimitzar aquest desgast.

De la mateixa manera que no és el mateix ser un ésser humà que ser un humanista, no és el mateix ocupar la vida amb qualsevol activitat, que dedicar-se a cultivar-la a consciència: hi ha accions que beneficien la vida i n’hi ha d’altres que la perjudiquen. Fins i tot, n’hi ha que la posen en perill. Realitzar el yangsheng és centrar-se a dur a terme tot allò que més la promou (i que més consciència aporta sobre la sensació de vitalitat) i deixar de banda, el màxim possible, allò que l’esgota (i ens l’oculta, perquè no es tracta només de promoure l’energia vital, sinó també d’aprendre a reconèixer-la).

 

El repte de viure demana temps (i presa de consciència)

Les persones que varen desenvolupar el yangsheng atenien la vida com una dedicació. Li dedicaven la mateixa atenció que, per exemple, li podríem dedicar a la nostra feina, i la cuidaven com qui cultiva un hort o té cura d’un jardí.

Per practicar degudament el yangsheng calia, en certa mesura, aprendre a deixar de banda certes activitats que, per molt de gust que li vinguessin a la persona, eren perjudicials per a la salut. Practicar el yangsheng, doncs, significa no preocupar-se tant pel què un vol fer i centrar-se, més aviat, en procurar interpretar què és el que la vida, en si mateixa, demana que sigui fet.

Abans de poder realitzar res que beneficiï la vida, per tant, cal aprendre a escoltar la vida, per distingir què hi va a favor de què li va en contra. Si yangsheng és l’art de cultivar la vida també ha de ser, naturalment, la ciència o coneixement que permet interpretar els missatges que aquesta transmet.

 

Una manera de veure el món molt característica

El yangsheng no va sorgir espontàniament, sinó que es deu a una determinada manera de veure el món, molt característica de la Xina, que tot ho explicava en base al yin i el yang. La cosmovisió que empara el yangsheng té consciència de la vida com una força o principi que transcendeix la individualitat dels éssers.

Això vol dir que la voluntat individual d’algú és secundària, perquè l’importat és allò que la fa possible. De la mateixa manera que una fulla es deu a una branca (i una branca a un tronc, i un tronc a unes arrels), totes les criatures vives neixen en el marc d’un sistema orgànic d’abast inefable. Per promoure la vida d’algú, per tant, el que caldrà és que aquest algú estigui ben obert a la font que el nodreix, perquè si bé és cert que l’energia que aviva les criatures els ve donada com un do, també ho és que pot arribar en millors o pitjors condicions.

Ubicar-se de la millor manera possible davant de les fonts d’energia que omplen la vida de Vida, vet aquí en què consisteixen els exercicis del yangsheng, que conformen tota una disciplina de vida que es troba a mig camí entre la gimnàstica, la nutrició, la respiració conscient i l’espiritualitat.

 

Obrir la vida a la Vida

Tenir com a referència aquesta gran Vida que he escrit en majúscules i assumir que la pròpia vida (en minúscules) li ho deu tot, és el punt de partida necessari per a que es pugui desitjar practicar el yangsheng, perquè és només quan hom ha acceptat que la pròpia vida es deu a una Vida més gran que hom es pot mostrar disposat a renunciar a certes facetes que la vida menuda voldria donar espai.

Com dèiem, la pràctica del yangsheng implica deixar una mica de banda com voldríem que fos la nostra vida, i ocupar-nos, senzillament, de dotar aquesta vida del seu propi sentit, perquè el seu sentit, de fet, li és atorgat per la gran Vida. Ni la fulla d’un arbre té cap sentit en si mateixa, ni tampoc cap altra forma de vida en té: La vida d’un ésser és servir a la gran Vida.

 

La salut d’un depèn de l’obertura amb que es relaciona amb els altres

Per tal que salut connatural d’una criatura emergeixi –i dic salut d’una manera oberta, és a dir, com a sinònim tant de benestar com de felicitat– cal arrelar bé la pròpia vida al fonament que la sosté. Com més fortes siguin les arrels més boniques seran les fulles. Aquesta és la idea. Com més obert estigui una persona a allò que no és ella, menys limitada serà la seva vida, i més gaudirà de l’energia que li arriba.

Cultivar la vida és atendre a la pròpia vida tot tenint en compte l’energia que l’aviva. És disposar-de a estar al servei d’aquesta, més que de la pròpia vida en si com qui, per assegurar-se de la bona salut d’un riu, té cura de que la font no s’esgoti i de que el niu del riu estigui ben dragat per tal de que no es formi cap estancament.

El yangsheng implica, com ja hem dit, renunciar a certes coses que la vida (vista d’una manera individual) podria desitjar. Això és perquè que tot allò que individualitza una vida l’allunya de la Vida que l’omple de vida, valgui la redundància, perquè és obvi que el nutrient que aviva una vida, per molt individual que sigui aquesta, no és propi d’aquesta individualitat.

 

Anar a favor de la vida és anar en contra de l’ego

Paradoxalment, el millor que es pot fer per algú (per al que les seves singularitats i peculiaritats es palesin de manera clara) és promoure allò que hi ha d’universal en ell. Cultivar la vida (de la criatura com a ens individual) és minimitzar el poder del seu ego, perquè l’ego és la creença (esbiaixada) de que l’individu està separat dels altres individus, i que per definir-se a si mateix, com a individualitat, cal que ho faci en contrast a allò que no és ell.

Als antípodes de la aquesta creença individualista de l’ego hi ha la cosmovisió del yangsheng, que parteix de la idea que la individualització és buscada de manera inherent per la gran Vida universal, i que és pròpia d’ella, ja que vol manifestar-se, a si mateixa, de totes les maneres possibles.

El fet que puguem veure diferents formes de vida no implica que haguem d’assumir l’existència de múltiples formes de vida, sinó que ens permet descobrir diferents aspectes d’una sola Vida, infinita i inabastable, que ens resulta aprehensible, justament, a que ens mostra diferents aspectes i formes.

La vida no serveix per res més que per expressar la Vida. Cuidar la vida no té sentit (o no és possible, més ben dit) si no és que la vida individual es posa al servei de la gran Vida universal que l’aviva i, en fer-ho, es manifesta a través seu. Si abans hem dit que el repte de viure demana temps, ara podem afegir que el temps que li dediquem a la nostra vida, per tal d’estar dotat de sentit, ha de ser un temps que la vida li ofereix a la Vida.

 

És l’herència que rebem el que dota de sentit de les coses que fem

A la llarga, amb el pas dels anys, una persona s’adona que la vida que viu mereix ser viscuda tal com és (tal com la Vida la desitja), i que l’important no és què ha fet d’innovador o què ha sabut crear d’artificial, sinó com ha respectat la vida que li ha sigut donada i què ha fet per posar-se al seu servei. Per gaudir la vida plenament cal entregar-se a la Vida. No fer-ho és condemnar-se a realitzar intents infeliços que no poden aportar una felicitat plena.

L’amor que tinguem pel que som (pel que ja som) i el respecte que mostrem per allò que ens és donat és molt més important que l’esforç que puguem fer per descobrir o aconseguir res, perquè tot el que puguem crear es deu, ni més ni menys, a aquesta herència que rebem.

Si no es té cura de la base sobre la qual tota innovació té lloc, la innovació en si mateixa no tindrà sentit. Tot el que fem té sentit en la mesura que és continuació de quelcom que ja té sentit en si mateix. La nostra vida té sentit en la mesura que li dona cos i forma a una Vida que ja hi era abans nostre i que prosseguirà el seu camí després.

El sentit de la nostra vida no és altre que el de posar-se al servei del gran curs del Dao.