El vol de l’au Peng (és la seva propensió natural)

Molt al nord, en l’obscur abisme,

hi viu un peix. El seu nom és Kun.

és tan immens que mesura

no sé quants milers de li!

Transformat en ocell, el seu nom és Peng.

És tan immensa la seva esquena, que mesura

no sé quants milers de li!

Amb tota la seva força emprèn el vol

i les seves grans ales són com núvols

que cobreixen els confins del cel.

És com la gran marea

quan Peng parteix cap al Llac Celeste,

en el llunyà abisme del Sud.[1]

 

Kun transmuta. Es converteix en Peng i alça el vol. Contempla tot allò que no abastava des de baix. No s’ha fet gran –de gran ja n’era[2]– però ha sofert una metamorfosi: Ara té unes ales immenses per emprendre un viatge a un món llunyà que es troba als antípodes del que li era conegut: El Sud, el penetrant escalf de l’aliança amb l’origen.[3]

L’au Peng vola alt, s’eleva en un vol màgic, inimaginable. El seu procés serà com el d’una petita llavor, que s’obre de dins cap enfora i es projecta de baix cap a dalt. L’impuls de Kun ha germinat d’amagat. L’esperit que residia dins seu, latent, brota i es desplega, ara en forma de tija, buscant l’aire més pur i la llum més clara. Està a punt d’apreciar la bellesa d’un món viu.

No contempla la naturalesa qui sent que és naturalesa,
sinó que més aviat l’adverteix, la nota.
No hi ha camí, ja, pel caminant que s’hi endinsa.
Només hi ha el procés, el curs compartit que progressa.
Un u en moviment, i Peng sap que és un amb el camí.

Bellesa a la qual Peng contribuirà, fet i fet, de manera activa, perquè la bellesa que veu entorn seu és la bellesa que emana dels ulls que miren. El viatge de què ens parla Zhuangzi és alhora una transformació interior. O més encara, és aquesta la que empeny al canvi d’escenari, perquè de no haver mutat el protagonista no sortiria pas de l’aigua.

L’interior i l’exterior es corresponen. Peng és ara un ésser lliure, i el medi l’ajuda a ser-ho. L’alliberament, en paraules de Toshihiko Izutsu, l’ha unificat completament a la Via. No es produeix cap discrepància entre el que ell fa i el que fa el Cel-Terra[4]. Ha trobat el seu camí.

No contempla la naturalesa qui sent que és naturalesa, sinó que més aviat l’adverteix, la nota. No hi ha camí, ja, pel caminant que s’hi endinsa. Només hi ha el procés, el curs compartit que progressa. Un u en moviment, i Peng sap que és un amb el camí.

El tarannà d’un gest,
el to d’un gemec o el rampell d’una pinzellada
són elements que revelen la naturalesa d’un pas,
i discernir el caràcter que governa un espai
és la clau que permet entregar-s’hi,
el preàmbul necessari per fusionar-s’hi.

Domina el medi que recorre com un pintor disposa del seu pinzell: com una extensió del seu cos, com un allargament de les seves extremitats, i per això pot anar-se’n cap a l’oceà del sud, obscur i misteriós, on ha de culminar el seu trajecte.

Orienta el rumb en direcció axial i es deixa portar per unes immenses ales fetes del vapor 氣 qi. Comença l’ascens. Una enorme espiral de vent, com una gran banya de marrà, l’eleva.[5] Peng desplega unes ales que omplen el cel, i deixa que l’impuls les elevi. Com un artista, és conscient de la inspiració que li brota, i l’aprofita per desplegar la virtud 德 de, aquell geni que, més que pur talent, és capacitat ajustada: és la disposició de les aptituds a avenir-se amb un mandat que emergeix de manera misteriosa, interna, i que resulta anar dirigit a oferir justament la més convenient de les opcions.

shi és la tendència que hi ha rere una força, la necessitat que l’impulsa, la propensió general d’una situació particular[6]. És la naturalesa de l’hàlit vivent, el seu sentit, i l’endevina Peng de la mateixa manera que ho fa el pintor quan realitza el primer traç.

L’invisible 道 dao encadena una situació rere l’altra, i les enllaça en el gran curs de l’univers. Cada un dels estadis, però, és regit per un règim concret, fins al punt que arriben a semblar blocs tancats, perquè no pel fet que tot formi part d’un únic procés universal cal entendre que els petits escenaris no conformen unitats integrals independents.

El tarannà d’un gest, el to d’un gemec o el rampell d’una pinzellada són elements que revelen la naturalesa d’un pas, i discernir el caràcter que governa un espai és la clau que permet entregar-s’hi, el preàmbul necessari per fusionar-s’hi.

Escriuen Charles Chase i Manuel Rodríguez que “l’acció sense esforç és el fet de trobar-se en el lloc exacte, en el moment precís i de la manera adequada per a produir un resultat òptim amb el mínim esforç. Escoltar per actuar sense esforç requereix deixar les agendes pròpies a la porta, (…) permetre que la situació es desplegui per si mateixa, de manera espontània i natural (自然 ziran). Els fets, aleshores, es desenvolupen d’acord amb la seva tendència natural. I tanmateix nosaltres (…) som part d’aquest procés.”

Escoltar el dins i atendre el fora, fins que els dos es trobin. Com en el vol de Peng, un vol que és l’element que manifesta la tendència de la situació, perquè és el fet que plasma aquella realitat en acció que només es presentava de forma subtil en el vent. Els gestos palesen l’inefable patró que els governa.

 

 

Notes:

[1] Zhuangzi 1. Traducció al català de la versió de Pilar González… Aquest fragment torna a aparèixer, modificat, unes estrofes més tard: En el Lago Celeste, / un abismo oscuro del Septentrión estéril, / habita un pez. Su nombre es Kun. / ¡Es tan inmenso,que mide / no se cuántos miles de li! / Allí habita un pájaro. Su nombre es Peng. / ¡Es tan grande su espalda como la montaña Tai, / y sus alas tan inmensas como nubes / que cubren los confines del Cielo! / Una enorme espiral de viento / como un gran cuerno de carnero / lo eleva a más de noventa mil li, / y una vez que traspasa las nubes / cuando sólo el cielo azul / se extiende a sus espaldas, / orienta su vuelo hacia el abismo del Sur.

[2] Potser la grandària tant de Kun com de Peng simbolitza la fusió, respectivament, amb la Terra i el Cel tal i com els descriu la cosmogonia xinesa. Per exemple, al Shanhaijing, el Clàssic de les muntanyes i el mar, hi diu: “infinitamente profundo era el Cielo y nadie sabia hasta dónde se extendía. Inmensamente extensa era la Tierra y nadie sabia dónde se acabava”. Vegeu Toshihiko Izutsu, Sufismo y taoísmo,, vol. II (pàg. 32).

[3] Simbòlicament, l’origen pot localitzar-se al centre o al sud, que és el punt superior.

[4] Vegeu el comentari de Toshihiko Izutsu a Sufismo y taoismo, vol. II (p.161).

[5] Zhuangzi 1. Traducció al català de la versió de Pilar González

[6] Vegeu La propensión de las cosas, de François Jullien. Feu també una ullada a l’article de Charles Chase i Manuel Rodríguez, La eficacia naciendo de la propensión ( shi). Una amplia perspectiva sobre la estrategia de tratamiento en la terapia acupuntural, El Pulso de la Vida, Journal of TCM. Marzo 2017, n. 91.

No Comments

Post A Comment

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades galetes i l'acceptació de la nostra política de cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies