La ciència no és una moral

La ciència no és una moral

No considerar adequat prendre un medicament tal, no voler seguir un determinat tractament o no ser partidari d’un confinament estricte en temps de coronavirus pot ser titllat de pseudocientífic per alguns, i faig aquest escrit per defensar que pot ser un criteri tant científic com l’oposat.

No és més científic medicar-se que no fer-ho. No és més científica passar-se per excés que per defecte. No és més científic fer sempre el què els especialistes diuen. El que converteix en científic un procediment és les formes amb què es realitza, el rigor amb que s’analitza i es procedeix, la justificació amb la qual s’argumenta la decisió final, que pot ser canviant com la vida mateixa, i la independència als interessos de qui pot prendre partit d’una determinada decisió. En resum, el què determina que una cosa sigui científic és la manera com es fa, no el judici moral que en fem al respecte. Cal desvincular la moral de la ciència perquè una cosa i altra pertanyen a dominis diferents.

 

Escollir prendre o no prendre és una qüestió moral,
no una qüestió científica

 

Una investigació rigurosa lliure de dogmes

Quan un científic investiga què passa si es pren un medicament en un cas en un cas determinat, també investiga que passa quan no es pren. El criteri per determinar si resulta convenient o no fer-ho pot no ser clar, o pot no ser compartit per tothom. Això és científic, també, perquè les veritats que ens dóna la ciència tenen els seus matisos. Vull dir que, per exemple, prendre un medicament pot tenir certs avantatges i certs inconvenients, i no fer-ho pot tenir certs inconvenients i certs avantatges.

Decidir-se per una o altra opció és com preferir el dia a la nit o l’estiu a l’hivern, és a dir, és una qüestió de gustos. En cap cap podríem dir que els que aposten per consumir el remei seran científics i els que escullin no fer-ho seran pseudocientífics. Aquesta afirmació seria dogmàtica: seria deguda a la creença que res és discutible i que a tot se li ha de dir sempre que sí.

Escollir prendre o no prendre és una qüestió moral. No una qüestió científica. El què és científic és allò que ens ha de portar a prendre, després tal decisió. Però les decisions no són la ciència, ni la ciència té moral. Quan una persona decideix no prendrà el remei no està essent menys científica que si decidís prendre’l. L’elecció no és la ciència, l’elecció és un judici post-científic. De fet, una persona pot considerar convenient prendre un determinat medicament, però decidir no fer-ho per no gastar-se els diners en això. La seva decisió és correcta, i està basada en criteris científics i personals.

I és que els criteris científics conviuen amb altres criteris, com són l’econòmic, l’emocional, el familiar, etc. I la persona que pren una decisió que es justifica per criteris no científics és una persona que sap anar més enllà de la ciència, que sap que hi ha més coneixement que el que la ciència aporta. Per tant, no és una persona anticientífica, sinó que pren una decisió transcientífica, és a dir, que abasta més criteris que els científics.

Que no hi ha més criteris que els científics, potser? Que totes les veritats són ciència? En absolut. Jo sé de primera ma que un cop de puny al nas fa mal i mai he necessitar fer-ne cap estudi. També sé que fer petons als meus fills és una de les coses més boniques que la vida m’ha donat, i tampoc aquesta certesa ha passat pel prisma de la ciència. Tots nosaltres sabem moltes coses que la ciència no ha provat ni falta que fa, perquè el coneixement empíric no necessita ser científic per ser veraç.

 

El què converteix en dogmàtica a la persona no és
si consumeix o no una substància, sinó
si ho fa com un dogma de fe
i sense atendre al què diu la ciència al respecte

 

L’esperit crític del científic

Qui decideix que sempre i en tot moment és bo prendre totes les medicines és tan dogmàtic com qui considera que mai és adequat prendre’n cap. Aquests dos extrems són els dos pols d’una discussió a la qual els bons científics no acostumen a caure, perquè no pertany al seu domini. Els científics saben que els criteris i les decisions són vives, i el la vida en poques ocasions és tot blanc o tot negre. Del què es tracta és de prendre decisions, i això s’oposa al fet de seguir dogmes.

La decisió pròpia i el dogme són pols oposats. El què converteix en dogmàtica a la persona no és, repeteixo, si consumeix o no una substància, sinó si ho fa com un dogma de fe i sense tenir en compte què diu la ciència al respecte.

El científic és una persona crítica. I precisament per això decideix quan convé prendre és un medicament i quan convé no fer-ho, amb plena llibertat de consciència, bo i entenent que les coses no són blanc o negre, sinó que hi ha matisos i que rere les diferents decisions hi ha diferents arguments, els quals poden ser certs alhora que contraris. Aquesta és la riquesa de la ciència, i és una riquesa que ens volen prendre els dogmàtics que sempre diuen que sí o que no a tot.

Tags:
, ,
No Comments

Post A Comment

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades galetes i l'acceptació de la nostra política de cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies