Lletgesa i bellesa

La lletgesa ben mirada

Pot resultar bonic, allò que sembla lleig, si es mira amb altres ulls?

Sóc dels que sens dubte crec que sí. I no frivolitzo pas. No descuido ni relativitzo  la importància d’allò lleig. Sé que el mal és innegable, que no es pot negar la lletjor en el seu grau més pèrfid. Però en ella, encara que molt amagada, hi ha una bellesa que sembla que no es deixi mostrar. Hi ha una bellesa que no mor: és aquella que permet un canvi i ofereix una sortida del pou més profund.

Ell lleig hi és, però no esgota la llavor de la bellesa, i per això sempre queda l’esperança. Tot pot ser vist amb uns altres ulls… fins i tot els embussos de trànsit! Quan em trobo atrapat enmig de l’autopista m’atabalo, però de seguida oblido l’estrès: és qüestió d’aixecar la mirada i veure com sobrevolen els ocells, o els avions. Heu volat mai en helicòpter? Que en són de boniques, les vistes! S’hi veu un panorama ben maco, des d’allí dalt, amb les muntanyes i les valls, els rius i els camps… i les cases i els cotxes semblen ben petits. Fins i tot l’embús de l’autopista, vist des d’allí dalt, fa goig de veure. Els cotxes són taques de diferents colors movent-se en sincronia amb un sorprenent efecte acordió… quina bellesa! Quina coordinació! Tots els conductors accelerant en el moment precís, quan els toca. Que atents!

És lliure de tota escissió en què hom captarà que, fins i tot les coses més lletges poden resultar boniques. Si se les mira des de dalt, des de dins, o amb el cor obert, les coses del món resulten belles: perquè són vives, perquè el bonic del món té a veure el fet que estigui viu, ple d’ànima. És la vida el què és bell, i que inclogui la lletgesa no li treu ni un bri de la seva bellesa.

Podríem dir que la bellesa (aquella que a l’interior sempre hi és) no sempre es manifesta (a l’exterior). Entenem que hi és d’arrel, diem, perquè als nostres ulls la vida és un fet miraculós. Però sempre es manifesta en graus diferents i tant pot projectar-se plenament com resultar completament invisible.

La lletgesa, de resultes, sorgeix de manera secundària. Mai és interna o profunda. Només hi és perquè és contrapart de la bellesa, perquè la bellesa no tot ho irradia tota l’estona. La bellesa juga, com la vida o el bé, i el joc l’obliga a disputar un encontre amb el seu íntim enemic.

No neguem, doncs, que la lletgesa hi és, tant com el mal i la mort. Però només pot aspirar a ser-hi com una forma d’allunyament, com un distanciament d’allò que és, com el contrari d’aquell estat natural de les coses que abans hem descrit. És com una màscara, una forma d’alteració, i finalment s’esgota, com tot, perquè en arrelar-se de nou en si mateix, tot troba la seva bellesa intrínseca, profunda… La bellesa que sempre hi ha estat.

No Comments

Post A Comment

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades galetes i l'acceptació de la nostra política de cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies