autoestima amor

L’autoestima no existeix (només existeix l’amor)

Quan tenim amor, donem amor, i el donem a tothom: a nosaltres i als altres, aquí i allà. L’amor és present i, quan ho sentim, ens adonem que no té límits.

L’amor no va dirigit a ningú. Simplement, hi és. Quan estem enamorats, per exemple, no només ho estem de la persona que ens agrada, ho estem del món en general. Irradiem amor i tot ho veiem amorosament: a la fila de l’autobús deixem colar a tothom, i als llavis hi posem un somriure, i arribem a la feina se’ns passa la tarda volant, sense que ens donem compte, i suposadament no era de la feina que estàvem enamorats.

L’enamorament és un amor boig, que derrama la seva força per tot arreu, perquè és incontenible i incontrolable. L’amor, tot i que no sempre és tan explosiu, tampoc és mai gaire exclusiu, i encara que sigui més tènue, això no té perquè significar estigui més confinat, l’amor no entén d’espais o territoris, no és quelcom que se cenyeixi a límits.

L’(auto)estima

L’autoestima no existeix. El què existeix és l’estima, l’amor. Per tant, la nostra autoestima no pot dependre de com ens tractin els altres. Naturalment, sentir-nos valorats ens agrada. A tots ens agrada, això, i tant. Que ens saludin, ens reconeguin i ens tinguin en compte ens omple de satisfacció, però això no incrementa ni disminueix la nostra autoestima.

Perquè? Perquè la nostra autoestima no s’incrementa quan rebem amor, sinó més aviat quan en donem, perquè en donem quan en sentim. Quan l’amor és viscut, el sentim i el compartim, les dues coses, perquè no el podem retenir.

Quan no el fem nostre ni de ningú, sinó que l’obrim i l’universalitzem, estem essent conscients de què és realment l’amor. Ho som quan no l’esperem, quan li donem donem vida al moment, a l’acte, sense demora, sense espera, sense intermediacions, sense condicions.

Perquè hauríem d’esperar l’arribada de l’amor? I perquè hauríem d’esperar que arribarà per part dels altres? Amb permís, no és una mica egoista, això?

Tenir baixa autoestima vol dir estimar poc el món tal com és

Permeteu-me que ho digui clarament: qui té allò que comúnment anomenem poca autoestima és algú que s’aprofita dels altres, perquè creu que no val prou, que per si mateix no pot aconseguir el seu objectiu, que necessita als altres (per fer allò que pot fer sol). Aleshores, quan s’aprofita dels altres, no els estima. La persona amb baixa autoestima considera que els altres l’han d’ajudar. Imperativament. Doncs aquest es el parany: es creu per sota dels altres, perquè reconeix que els necessita, però en realitat s’hi posa per damunt, perquè els responsabilitza d’allò que hauria d’assumir per si mateix. Ho fa perquè no els estima. Qui estima no explota. Qui estima cuida.

Això passa perquè ni s’estima a si mateix ni estima als altres. El problema no és, doncs, l’autoestima. El problema és la manca d’amor. I una de les maneres de fer que l’amor sorgeixi és amb l’esforç. Quan una persona decideix que vol estimar –a si mateix i als altres– es posa a fer-ho. És a dir, es comença a cuidar de si mateix i comença a cuidar als altres. Comença a estimar i no distingeix a qui pugui beneficiar el fet de fer-ho, perquè no li preocupa el fet de rebre amor, sinó el fet de donar-ne. Sap que, en l’amor, la qüestió és generar-ne, és a dir, aportar-ne, articular-ne, construïr-ne.

Qui estima –qui s’estima i estima als altres– no es preocupa de rebre amor sinó de donar-ne –a si mateix i als altres–. És per això que el problema de l’autoestima es resol estimant i cuidant als altres, i a un mateix, i no pas esperant a que els altres ens reconeguin o ens valorin.

 

No Comments

Post A Comment

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades galetes i l'acceptació de la nostra política de cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies