La classificació en fase de la medicina xinesa

La classificació en fases de la medicina xinesa, una eina per comprendre per sentit de la vida

Els músics autodidactes són ben diferents als escriptors autodidactes. Naturalment, ja que uns fan música i els altres escriuen, però… en la seva manera de procedir s’assemblen força: Quan aprenen una cosa nova s’obren al món, amb ulls d’infant i orelles d’elefant. Després, en un altre moment, elaboren el coneixement adquirit, i li donen forma i consistència a la inspiració que havien rebut, s’hi recreen, i consoliden la composició.

Tornen a crear una vegada i una altra la mateixa obra, i a través de la repetició l’embelleixen, perquè cada vegada desenvolupen més habilitat per executar-la de la millor manera possible. Tant el músic com l’escriptor, doncs, atenen fases de creació i fases de consolidació, i així és que tot i que s’aboquen a realitzar tasques diferents, la naturalesa cíclica del seus respectius comportaments resulta, en paral·lel, equivalent.

 

Les diferents categories

Una de les aportacions de la medicina xinesa té a veure amb aquestes fases que hem insinuat: La medicina xinesa, a l’hora de classificar, no fa tantes distincions per àmbits com per naturalesa. Les categories que defineix tenen a veure, sobretot, amb els moments i els comportaments, amb la manera com es realitzen les accions i amb la propensió que dibuixen aquestes. La medicina xinesa atén més al procés que al producte que aquest engendra, i atén més de la dinàmica que de la forma.

En els diferents territoris del cos s’hi duen a terme accions anàlogues, cada una en l’àmbit que li correspon. En realitzar-se, els diferents processos orgànics il·lustren unes mateixes etapes: obertura i tancament; desenvolupament i deteriorament; entrada i sortida; contracció i expansió, etc. Sigui quin sigui l’objecte que a què dediquem estudi, sovint veurem que evoca unes mateixes etapes, que no són altres que les fases amb què la vida, cíclica, avança i es transforma, perquè la vida es manté canviant-se, i s’alterna per continuar-se: Transformació és manteniment. Canviar és perdurar.

La garantia de la continuïtat és el canvi, perquè la permanència requereix de la discontinuïtat. La vida s’aviva gràcies als contraris: Marxar per tornar. Deixar-ho, per repetir. O si ho voleu: inhalar, per exhalar; ingerir, per expulsar de nou; i descansar, per retornar a l’activitat. Res escapa a aquesta llei yinyang, que contraposa dues fases que es complementen, que combina dues fases que s’inhibeixen mútuament.

El yinyang és la suma d’allò que resta, o la resta d’allò que suma. És un circuit del qual tot el què hi entra n’ha de sortir i tot el què s’omple s’ha de buidar.

 

Analogies

Els òrgans són àmbits o demarcacions diferenciables, i les seves funcions són clarament distingibles. Però les seves forces comparteixen una mateixa meta –el manteniment de la vida–, i expressen unes mateixes estacions. L’òptica de la medicina xinesa emfatitza, més que cap altra característica, la naturalesa anàloga de les fases d’aquests comportaments.

Per això he començat amb l’exemple dels músics i els escriptors. Si per una banda és ben cert que es dediquen a fer coses diferents –com ho fan el fetge i els ronyons–, també ho és que més enllà del què els diferencia també hi ha quelcom que els fa molt semblants: En com realitzen les seves activitats hi apreciem unes semblances que no podem copsar en el fruit de la feina que fan.

Quan composa, el músic, fa com l’escriptor quan escriu: crea. Quan revisen l’obra, per assegurar-se que cada nota o cada paraula és a lloc, també fan ben bé el mateix. I tan l’un com l’altre deixaran reposar l’obra uns dies per veure si al cap d’un temps segueix funcionant igual. La primavera del procés se solapa amb el seu clímax, i poc a poc arriba l’hora de tancar-lo per poder continuar creant, perquè per crear sovint cal deixar de crear, i permetre així que neixi el què vindrà a continuació.

 

Les fases vitals

Les fases que descriuen les activitats humanes són les mateixes que descriu la fisiologia orgànica, i són les mateixes que descriu la naturalesa sencera: Una fase de tendència yin segueix una fase de tendència yang i una fase de tendència yang segueix una fase de tendència yin. I així és com qualsevol fase d’activitat se secunda per una fase de repòs, i viceversa. L’entrada d’una substància només esdevé allí d’on després en pot de sortir, transformada, i un ascens es compagina–s’alterna o se simultanieja– amb un descens. Les fases de descriuen tota vida són complementàries, alhora que contraries i oposades.

De la mateixa manera que la primavera ens recorda al matí, l’estiu ens evoca el migdia. De manera similar, la lluna creixent també ens recorda el desenvolupament de la primavera, mentre que en la lluna minvant hi veiem representada una tardor que equival a la de la tarda. Tot observant la naturalesa, inclòs el cos humà, podem veure que arreu hi apareixen representades unes mateixes fases, els extrems de les quals serien el yin i el yang més purs. Naixement, desplegament, desenvolupament i replegament, vet aquí el camí del qual cap procés vital podria defugir. L’hivern, la primavera, l’estiu i la tardor no son només les quatre estacions de l’any, son també les etapes d’una vida.

 

Les categories canviants

El problema és que les fases solen passar desapercebudes rere els fenòmens: Les tenim tan interioritzades que ens són inadvertides. Ens semblen tan bàsiques que no hi prestem atenció. Però rere els fets hi ha els processos. I sense els processos, els fets no podrien tenir lloc.

La classificació segons la naturalesa dels comportaments és una classificació segons l’etapa cronològica en un moment determinat. És una diagnosi per etapa o estació. Aquestes classificacions poden ser, segons com es miri, més rellevants i tot que qualsevol altra categoria, perquè són fases que parlen del curs de la vida, i no tant del producte que en resulta o de l’indret on aquesta té lloc. És a dir, la cosa que té lloc, el fenomen que succeeix, quan ho fa, en quin moment del curs ha sorgit? No és el mateix tenir fred a l’hivern que tenir-ne a l’estiu, i no és el mateix anar a dormir quan es fa de nit que quan es fa de dia. Cada cosa té el seu moment.

 

El sentit de cada cosa

El sentit de les coses, des l’òptica xinesa, no es troba tant en la seva raó de ser que també, sinó en el rumb que segueixen, la direcció en la que es mouen. El sentit, de fet, es descriu per ser totes dues coses: La vida tant pren sentit en l’existència que genera com en el procés que du a terme per realitzar-la.

Vull dir que la primavera és tan important com la flor que ens ofereix, i que la nit és tan màgica com els petons que ens donem mentre la seva ombra ens oculta. Els fenòmens venen amb els processos, els fets venen amb les fases. Res escapa a l’escenari. El marc és tan important com l’acció. El sentit d’una cosa no és només la raó que la porta a ser el què és: també és la direcció que pren, l’indret a on condueix, l’estat que aporta.

La naturalesa és vida. La natura és un procés viu. És un procés fet de processos. La vida és feta de vides. Els òrgans la permeten, però en si mateix, cap òrgan val per res. Poc en podem fer d’un fetge i d’un ronyó, separadament. La clau de la vida és la interrelació. La clau de la vida és que sigui una, que tota ella sigui una, i que cada cosa sigui produïda en el si d’aquest escenari, que els xinesos anomenaven dao i que si voleu podem anomenar procés de l’Univers. La salut es la correcta harmonia d’aquest procés, i el reconeixement de les fases que vehiculen el seu moviment és clau perquè el sentit de les nostres vides no ens passi desapercebut: Si no sabem la raó de la nostra vida, que com a mínim sapiguem el rumb que volem que prengui.

No Comments

Post A Comment

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades galetes i l'acceptació de la nostra política de cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies