Quan et buides no et quedes buit

Quan et buides no et quedes buit

Quan et buides, i t’entregues, i plores, potser, i deixes de demanar ajuda als altres encara que això et faci caure, i decideixes acceptar les coses tal com són, també amb la seva part fosca… aleshores estas fent una cosa molt difícil, però sobretot molt valuosa i important.

Acceptar les pròpies debilitats, els propis límits i incapacitats, admetre els errors i les mancances, sincerar-se i admetre que no tot ho hem sabut fer bé, és un pas imprescindible. Entendre la nostra solitud davant les nostres coses és assumir la nostra unicitat: Som únics i ningú pot fer, per nosaltres, allò que creiem que cal fer, en tot moment, tal com creiem que cal fer-ho.

Tard o d’hora ens trobarem sols. Els altres no sempre ens poden ajudar. Assumir-ho i entregar-se a aquesta solitud, malgrat que pesi, és un pas imprescindible per madurar. Es tracta d’un procés que donarà els seus fruits, que no es cronificarà i que significarà un primer pas en un procés engrescador: El d’assumir l’esforç com un repte al qual cadascú hi ha d’aportar de la seva part.

 

Buidar-se

 

Quan et buides no et quedes buit. Aquesta és una meravellosa sorpresa que s’enduen els que s’han entregat a buidar: No s’han quedat del tot buits. Quan et buides descarregues tensions, deixes coses enrere, perdones als altres i a tu mateix… però no assoleixes cap buidor.

La vacuïtat és inassolible: Et buides, però no et quedes buit. Sempre queda quelcom: Ets alguna cosa, no és un mer no res…

…i el què queda, sigui què sigui, és el suport ferm en el qual pots sostenir-te. Ara sí! Els altres podran ajudar-te, però no podran sostenir-te tota l’estona. Els altres et podran aconsellar, però no podran decidir per tu. Els altres podran fer coses per tu, i moltes, però al cap i a la fi un és un individu insubstituïble, i hi ha coses que, finalment, només les podrà fer per si mateix.

Buidar-se és, precisament, portar-se a un mateix en aquest punt, en aquest indret on les coses són d’abast particular i insubstituïble. El què ens queda, després de buidar-nos, és precisament aquest algú que sí pot ajudar-nos en tot moment: Nosaltres mateixos.

Quan ens buidem ens desesperem una mica, no dic que no, però després de fer-ho ens retrobem amb nosaltres mateixos. El què ens queda, després de buidar-nos, és algú amb qui podem confiar, sempre, algú amb qui podem recolzar-nos de manera incondicional, algú que no es cansarà de nosaltres i que sempre tindrà un sí.

Si bé els altres ens poden fer de crossa o de barana, i hi podem acudir sempre que ens faci falta, no sempre trobarem en ells la resposta esperada: No ens ho poden fer tot. Malgrat que els altres ens poden arribar a ajudar molt, només són persones en les quals ens podrem recolzar de manera parcial. No poden caminar per nosaltres. No ens ho poden fer tot.

De vegades arribem a confiar més en els altres que en nosaltres mateixos. Quan ho fem, sospito, no els estem estimant degudament, perquè els estem forçant a fer coses que podríem fer-nos sols. Hem de confiar en els altres, però també hem de confiar en nosaltres mateixos. Si no creiem en nosaltres, confiar-se als altres és pur egoisme. Per demanar ajuda als altres cal comprometre’s a posar-hi també de la pròpia part.

 

La maduresa

 

Buidar-se –despullar-se, sincerar-se, etc.– és un pas imprescindible per recuperar l’auto-confiança i posar-se a caminar per un mateix. I això vol dir que acceptar els propis límits, els desencerts, i els fracassos, no és pas dolent. Al contrari, és reconèixer que també sabem fer-ho bé, que també podem encerar-la, perquè el fet de tenir criteri per discernir què no ha estat bé indica que també el tindrem per saber sí que ho ha estat.

Entregar-se i buidar-se una mica no és caure en un comportament infantil, per tant, sinó que, ben al contrari, és una part necessària en un procés de maduració: Quan ens buidem no ho hem per implorar als altres i demanar-los la seva ajuda. Ho hem simplement perquè ens reconeixem a nosaltres mateixos que alguna cosa no ha anat bé, que no hem sabut arribar a tot, que hem errat. Quan ho reconeixem ens estem perdonant, de fet, i estem perdonant als altres, i ens estem ubicant en un espai just, precís, el de la imperfecció, l’indret des del qual tindrem el criteri adequat per seguir actuant.

I és que que buidar-se ens permetrà renéixer amb energies renovades i amb la confiança reestablerta, perquè en buidar-nos haurem vist els nostres errors, i això posarà en evidència que sabem sobreposar-nos-hi.

Si no ens hi poguéssim sobreposar tampoc els hauríem sabut reconèixer.

1 Comment
  • Si t'atures - Sufi.cat
    Posted at 17:33h, 22 Febrer Respon

    […] el silenci, sentiràs un so a dins teu. És l'eco de la vida, que ressona i vibra. Si per por el buit no t’asseus a meditar, estigues tranquil, aquesta vibració no abandona. Pots escoltar-la llarga […]

Post A Comment

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades galetes i l'acceptació de la nostra política de cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies